PANCARTES

HOMILIA DG-PQ-A06 (Jn 14,15-21)

Aquests dies d'acampades reivindicatives, han proliferat les pancartes amb frases que donen raó de les esperances de la gent que s'hi manifesta. Pots trobar els clàssics de sempre: "Sigues realista, demana l'impossible"; veritables exercicis de lirisme: "Si em roben els somnis, no et deixo dormir"; crua poètica urbana: "Revolución no es botellón"; lamentacions escatològiques: "Se'ns pixen a sobre i diuen que plou"; enginyoses referències a l'actualitat: "Tenemos Sol, queremos la luna", etc. No només hi ha indignació entre els acampats, hi ha també molta esperança, i la gent ofereix les seves raons "serenament i amb respecte", com aconsella Sant Pere a la seva epístola.

Està creixent simultàniament un moviment d'escarni de l'acampada. Quim Monzó ha engegat una campanya a twitter on el "ròdol burleta dels descreguts" fa munició de befa amb les pancartes i les esperances dels acampats. Un tuit convidava a la #acampadapedralbes demanant que portessin "glassons de gel pels gintònics", i aquest és el to. Què fàcil, què mesquí.

Hi ha una esperança càndida, com la del gurú que ofereix neteja de chacras a #acampadasol. O esperances que volen aprofitar "l'ocasió pastoral" de #acampadios per escriure un tuit religiós d'acció de gràcies. O una esperança més pujada d'hormones, o una esperança més pintoresca, o una esperança més anecdòtica. Hi ha també esperances directament bòrnies com la dels que proposen, aprofitant la remor de les aigües, de retirar simultàniament 155 Euros del banc per donar una lliçó a aquests "capitalistes que han provocat la crisi i s'estan enriquint amb els nostres diners".

Té un deix mil·lenarista tot això de les acampades. Multituds que s'ajunten per assistir a la fi del món entre tendes de campanya i assamblees generals. Esperen l'adveniment del Regne messiànic, la inauguració del nou món anhelat, que comença a ser no només possible sinó ben real. Ara sí, aquest sistema passa i arriba el sistema nou, el model alternatiu que tant havíem esperat.

Aquesta esperança no la comparteixo, sincerament, no perquè no ho vulgui sinó perquè no ho espero. No espero que un "canvi radical de sistema", gestat en l'assemblea dels essenis, millori de debò 'aquest' sistema. No espero que un col·lectivisme libertari sigui millor de debò que 'aquest' capitalisme liberal. No crec que l'Arcadi Oliveres tingui una millor notícia de debò que l'Steve Jobs per 'aquest' món.

Ara bé, jo també espero la fi del món i la vinguda definitiva del Messies. Jo també em sento orfe d'esperances seculars i demano ardentment que passi el món i arribi el teu Regne, Senyor. Jo també demano, en una gran pancarta, que ens enviïs "un altre Defensor perquè es quedi amb nosaltres per sempre, l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir". I és per això, perquè em mou aquesta esperança, que miro de recolzar l'esforç de tanta gent que mira de fer cada dia més humà aquest sistema, cada dia més just i menys pervers aquest capitalisme, cada dia més universal i real aquesta esperança.

Jesús també va convocar multituds en grans acampades, també va repartir pa i peix per tothom, també va proclamar l'adveniment d'un regne nou. I també va suscitar entusiasme, indignació barrejada amb esperança. Però va tornar a les valls de la calma i al dia a dia on es produeixen també les desercions i les manipul·lacions ideològiques del missatge. Va baixar al món la seva gran esperança i la va plantar com una tenda de campanya. Li van trepitjar la tenda, van desallotjar l'acampada, les multituds es van disoldre, els 'més implicats' van fer veure que miraven a una altra banda..., però no li van escapçar l'esperança.

EVANGELI REAL JA

HOMILIA DG-PQ-A05 (Jn 14,1-12)

Estem tots molt indignats: contra les retallades, contra els polítics, contra el món financer, contra la crisi, contra la xenofòbia, contra la campanya electoral, contra el sistema! Quan tens un malestar i no el pots canviar, sembla que no et queda més que la queixa. Tenim dret al crit, només faltaria. Però el crit és insuficient per integrar el malestar i que es pugui convertir en llavor d'una altra cosa.

Un col·lectiu de gent ben diversa s'ha llençat al carrer per escenificar aquesta indignació general sota el lema 'democràcia real ja': « Unos nos consideramos más progresistas, otros más conservadores. Unos creyentes, otros no. Unos tenemos ideologías bien definidas, otros nos consideramos apolíticos. Pero todos estamos preocupados e indignados por el panorama político, económico y social que vemos a nuestro alrededor. »

En el fons, no és democràcia real el que volem: la democràcia real ja la tenim i no ens agrada, ens afeixuga que sigui tan 'real', i això ens indigna. El que volem és 'democràcia ideal ja'. Volem democràcia ideal a cop d'acampada, a cop d'indignació compartida, a cop de bona voluntat globalitzada. I volem aconseguir-ho sense polítics, sense interessos partidistes i, sobretot, sense 'el dia després' de l'acampada: només a cops de democràcia emocional.

Aquests dies, quan sents parlar la gent (joves i grans), queda més clar que mai qui són els bons i qui són els dolents, qui són les víctimes i qui els culpables. S'ha generalitzat l'exabrupte cantinero. No puc evitar un cert distanciament de tanta indignació maniqueista per molt ben intencionada que sigui. De qui és la culpa de que el sistema no funcioni? Dels banquers? Dels rics? Dels polítics?... D'acord, però, i tu? On quedes tu que vols serveis sense pagar-los? Que vols subvencions sense mereixer-les? Que vols un món millor i no hi ha qui et suporti?

Fins que no assumeixis que aquest 'sistema' pervers és una perllongació de la teva pròpia perversitat, no el podràs canviar: podràs indignar-te, donar cops a una cassola fins deixar-la completament abonyegada. Per molt sa i recomanable que sigui exterioritzar sorollosament la indignació, de poc serveix si no assumeixes la teva culpa i no estàs disposat a carregar amb la teva part de culpa institucionalitzada, no per consolidar-la, sinó per expiar-la i transformar-la.

L'encarnació no és un error diví, un particularisme reaccionari, un exclussivisme excloent. L'encarnació és la manera que Déu ha escollit per expiar la culpa, no castigant-la o carregant-la en les esquenes d'un altre, sinó assumint-la i transformant-la. Jesús va abraçar una culpa que no era seva i la va transformar: aquest és el miracle, aquest és el camí, la veritat i la vida que a Tomàs li costa veure. D'on treuràs tu, profeta de la indignació a cop de cassola, la força per abraçar i transformar d'arrel una culpa que és en part teva?

Si no us agrada aquest camí, si us sembla massa feixuc i intransitable, us en proposo un altre: fem una acampada tots els cristians indignats a la Plaça de Sant Pere amb una gran pancarta que digui: « Ja està bé, volem veure Déu d'una vegada, sense mediacions, sense els filtres de la història i la corporalitat, sense la mortificadora opacitat de la carn, amb la mirada neta dels companys d'indignació. Unim, doncs, les nostres veus indignades a les veus de Tomàs i de Felip per dir: ja està bé de camins que no sabem a on porten, ho sentim, Senyor, això no funciona, 'mostra'ns el Pare i no ens cal res més', volem 'evangeli real ja'. »

Em dol que hi hagi tants cristians que han donat emocionalment aquest pas. Penso que Jesús ens convida a fer un camí diferent per mirar d'encarnar un evangeli, potser menys ideal, però molt més 'real'.

LLADRES

HOMILIA DG-PQ-A04 (Jn 10,1-10)

Hi ha molts lladres que s’introdueixen a la pleta saltant la tanca i entabanen les ovelles. Diuen, per exemple, que només la més forta sobreviu allà a fora, que el món està ple de llops i que si no trepitges fort i no domines quatre idiomes, se’t cruspeixen.

Diuen que l’únic que importa és la llana, és a dir el vestit i l’aparença, la marca. Si vols cotitzar quan vingui l’esquilador, procura lluir una bona llana, o la llana més original, o simplement la més alternativa, que si no te'n vas de petac a l'escorxador.

Aquests lladregots fan tot el possible per a convèncer les ovelles de que no hi ha res fora de la pleta que valgui la pena, que el món exterior està ple d’amenaces, que enlloc com a casa, que des del sofà i amb el comandament a distància ja es veu tot el què val la pena veure. A la pleta, tancadetes, les ovelles són més dòcils i més manipul·lables.

Per a mi, aquests lladres són els més perillosos, perquè són els més mentiders i els qui fan més mal a les ovelles. Aquests els fan creure que això de la porta oberta és un mite, que sempre ha estat tancada, que tots els que ho intenten fracassen i mai no retornen. Són els profetes de les faves contades, contades per ells, és clar.

No deixa de ser paradòjic que la pleta més evolucionada de tota la història, la pleta més informada y més globalitzada, resulta que és també la pleta més alienada. Com pot ser? Què és el que no hem acabat de fer bé? Massa pastors, crec jo, que en realitat eren lladres.

Si saps el que és entrar i sortir lliurement per la porta;
... si has estat a fora i has encarat els perills amb confiança, conscient que no hi ha perill més gran que el de no voler sortir;
... si has sentit algun cop la seva veu i com et crida pel teu nom;
... si t'has sentit estimat pel que ets, amb o sense llana;
... si has tingut la sort de creure en aquest Pastor que ha donat la vida perquè tu recuperis la vida que et volien robar els lladres;
... aleshores, permet-me que t'ho digui, no et pots resignar a que la porta segueixi tancada i a que els lladres segueixin saltant la tanca.

S'HA APAREGUT A SIMÓ

HOMILIA DG-PQ-A03 (Lc 24,13-35)

El dos deixebles d'Emaús tornen emocionats cap a Jerusalem per anunciar que han vist Jesús Ressuscitat. Però quan arriben a la comunitat es troben que no han estat els primers. El primer testimoni acreditat per la comunitat ha estat Simó: « Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó.» Aquesta és l'acta de fundació del cristianisme i reposa en el testimoni d'un pescador.

A qui hauríem escollit nosaltres com a primer testimoni i com a vincle de comunió de la primera comunitat cristiana? Molt em temo que no hauríem escollit a Pere. Haguèssim buscat algú amb més bon currículum, amb més dots naturals de lideratge, amb més llums i més de la nostra corda. Però hi ha unanimitat, a Orient i a Occident, en reconèixer-li a Pere aquesta precedència. Ell és la primera baula d'aquesta cadena de testimonis que arriba fins a nosaltres.

El director de la pel·lícula "Déus i homes", Xavier Beauvois, quan li van preguntar si era catòlic, va respondre: « no ho sóc perquè no sóc capaç de veure què tenen en comú l'Evangeli i el Vaticà.» Vaig donar-li algunes voltes durant uns dies i al final em va semblar trobar la resposta, la meva resposta, és clar. I és que jo sí que he estat capaç de veure què tenen en comú l'Evangeli i el Vaticà, potser per això jo sí que em considero catòlic. I la resposta és Simó.

Simó Pere, és el vincle d'unió històric entre Jesús i l'Església, entre l'Evangeli i el Vaticà, dos mil anys després. O és que potser tu ho hauries fet millor ? Dit d'una altra manera, el que tenen en comú l'Evangeli i el Vaticà és, dos mil anys després, el mateix que tenien en comú Jesús i Pere.

Si pogués parlar amb Beauvois li diria: "Xavier, amb qui t'identifiques més tu, amb Jesús o amb Pere?". "Amb Jesús", m'hauria respost sens dubte. Acte seguit li preguntaria: "Però a qui t'assembles més, a Jesús o a Pere?". Doncs, aquesta és també la diferència, amb dos mil anys d'història a les esquenes, entre l'Evangeli i el Vaticà. Jo també m'identifico amb l'Evangeli, però m'assemblo al Vaticà, encara que sigui un vaticà versió 'progre'.

Creiem i seguim Jesús Ressuscitat, però el creiem i el seguim gràcies a Simó. Hem conegut Jesús gràcies al testimoni de Simó, mantigut i transmès al llarg del temps, fins arribar fins a nosaltres. El que em fa creure no és la ideologia, la simpatia o la perfecció de Simó, sinó el seu testimoni. Per això el segueixo, el respecto, l'estimo... perquè va ser el primer en donar testimoni de Jesús Ressuscitat, i jo visc d'aquest testimoni.

Que no em treguin a Simó, si us plau, que no em treguin al pescador, ni que l'hagin acabat posant en un palau.